Altres conegudes són: Albar, Sant Felipe o Valenciana, Piñonenca, Cajín, Pinyó tendre i Pulpí, existint unes altres d’àmbit netament local.
El cultiu de la magrana és poc exigent tant en la qualitat dels sòls com de les aigües, tolerant molt bé els alts índexs de salinitat. Aquesta resistència a les condicions adverses ha fet, que durant els cinc anys de sequera patits a principis de la dècada dels noranta, fora l’arbre menys afectat i, a més, el que més ràpidament s’ha recuperat. Els agricultors, a causa de la inseguretat en l’aigua, han triplicat les plantacions de magraners.
D’aquesta forma, aquest cultiu que al principi es limitava als horts familiars per al autoconsumo, s’ha convertit en una important font d’ingressos per als agricultors.
Les magranes es recol·lecten a la tardor (Setembre-Novembre) i tenen una pell molt sensible, la qual cosa obliga a acaronar la fruita.
